Dia de platja

Sóc a la platja i m´he quedat mig adormit. Noto com vaig perdent lentament la consciència, com es van difuminant les converses, que es van apagant i confonent amb els crits dels nens i les onades que metòdicament arriben a la platja, sempre uniformes. Però de cop em desperto, i no sóc l´únic: amb un ull he vist que arribava a la platja una dona amb un bikini groc. Es una dona molt alta, d´unes cames llarguíssimes, amb una llarguíssima cabellera rossa. No fa vent; llàstima, si en fes els cabells rossos volarien i farien més espectacular l´escena. Potser és la Steffi Graf, se´m acut. No crec, però no en puc tenir la certesa, perquè porta unes ulleres de sol, negres. Que no deixen veure-li els ulls. S´està escampant bronzejador pels braços i amb un gest enérgic s´ha apartat els cabells rossos que li queien per la cara. Com m´agradaria anar-hi i embolicar-m´hi, en aquells llargs cabells rossos.
Em sembla que sap que tothom la mira, els homes i les dones. I jo també. M´ha mirat i ha somrigut, abans d´estirar-se d´esquenes damunt una enorme tovallola vermella. Al cap d´una estona ha cambiat de posició, s´ha posat una mica més de bronzejador a l´esquena, s´ha acomodat el bikini groc i ha tornat a estirar-se. Ja hi porta molta estona; potser s´ha adormit, com m´estava passant a mi abans que ella arribés. Poc a poc, els homes i les dones que se la miraven han anat distraient-se, i em sembla que jo també torno a adormir-me, perquè les onades, les converses i els crits dels nen se´m tornen a confondre.
No s´ha adomit. S´ha aixecat, de cop, àgil, amb aquelles cames tan llargues, i aquell bikini groc. Ha mirat a una banda, i a l´altra, m´ha tornat a veure, ha somrigut i m´ha fet hola amb la mà. Em sembla que m´he posat vermell, i he dissimulat fent veure que jugava amb un grapat de sorra. Amb passes decidides, amb aquelles cames llarguíssimes, se´n va cap a l´aigua. Es banyarà; o no: s´atura i torna a la tovallola. Es clar, les ulleres de sol, se´n oblidava. Les desa a la bossa i torna cap a l´aigua. Ara que s´ha tret les ulleres és clar que no és l´Steffi Graf.
Les últimes passes cap a l´aigua les fa corrent, saltant per sobre les ones que arriben a la platja, i es llença a nedar, amb agilitat, cada cop més lluny. Neda molt bé i cada cop és més lluny. Ara no la veig: tarda una mica en reaparèixer, potser una mica massa. Mou els braços, sembla que… Abans que jo entengui que demana ajuda ja hi ha dos o tres homes que corren cap a l´aigua, i que tarden interminables minuts en arribar fins ella, i interminables minuts en poder-la treure, inconscient, amb aquelles llarguíssimes cames penjant-li sense sentit i els cabells rossos ara mullats, enganxats a la cara i la mare que ve i se´m emporta i diu que això és millor que no ho vegi un nen de sis anys i jo em resisteixo i miro al darrera, a temps encara de veure que ja li fan el boca a boca i que la dona del bikini groc no sembla reaccionar.