El nostre heroi

¿Recordes per què, d´entre els milers de pubs de Londres, vam escollir The Town com a refugi per les nostres tardes d´exili? Sí, exacte, pel nom. ¡The Town! ¡Quin nom tan poc ambiciós, al costat dels clàssics The Royal Arms o The Red Lyon! Ens va fer gràcia de seguida, i de seguida ens hi vam trobar bé. The Town era el destí inevitable de les nostres llargues passejades sota el plugim, en aquell exili forçós que ni tu ni jo haviem buscat i del que tant n´estavem gaudint. No sé si erem feliços, Patrícia, però qualsevol cosa ens feia riure, i això ha de ser la felicitat.
Crec que va ser la mateixa tarda que vam insultar Vargas Llosa que Matthew, l´amo de The Town, ens va explicar per primera vegada la seva història. Haviem entrat al pub esvalotats, corrents, rient, perquè quatre carrers més enllà ens haviem creuat amb Vargas Llosa, que viu a Londres des de fa anys. Tu com a peruana, i jo com a català, ens vam sentir amb dret a insultar-lo, i no sé què li vam dir, qualsevol bajanada, que va deixar l´escriptor perplexe, parat sota la pluja. Ens va fer tanta gràcia que, com si fossim dos adolescents ximplets vam fugint corrent, rient pel nostre atreviment.
I rient i corrent vam entrar a The Town com cada tarda, i vam demanar la nostra cervesa al Matthew, que pràcticament des del primer dia ens havia adoptat com a els clients més exòtics del seu humil pub. Fins aquell dia ens havia tractat amb amabilitat, però pràcticament no haviem parlat. Aquell tarda que vam insultar Vargas Llosa, però, Matthew sembla tenir ganes de xerrar. Mentre ens servia les cerveses, es va treure les monstruoses ulleres de miop i es va fregar els ulls. A tu et va semblar que plorava, i com que encara estaves eufòrica, li vas preguntar sense embuts:

-Oh, no et preocupis, noia -va dir ell- M´heu agafat en un mal moment.

Devia tenir moltes ganes d´explicar-ho, perquè no es va fer pregar.

-Avui fa cinquanta anys que va acabar la guerra. La Segona Guerra Mundial -va recordar-nos- Jo hi vaig ser, i tot i que no me´n agrada parlar, no n´he parlat gairebé mai en aquests cinquanta anys, avui hi he pensat tot el dia -va explicar l´home, que fins aquell dia no ens havia semblat tan vell.

L´Anne, la dona del Matthew, va acostar-se per escoltar la història del seu marit, que segurament coneixia tan bé com ell. El Matthew se la va mirar, i va fer l´ullet en senyal de complicitat.

-Jo era pilot de la RAF, de les Reials Forces Aèries. Vaig guanyar algunes medalles, però no us les ensenyaré perquè només són troços de metall, i en realitat no sabria dir-vos on són. L´Anne sí que ho deu saber, però sap que no m´agrada veure-les, i no les treurà. En acabar la guerra, a tots els que vam participar ens les desfilades per la victòria se´ns va considerar herois. I ho érem, és clar. Vaig defensar el meu país i vaig salvar vides, n´estic segur. No és per això que he plorat tot el dia. ¿Sabeu? En aquests cinquanta anys he pensat molt en els nois que vaig conèixer a la guerra i que no van tenir tanta sort com jo. En els milers i milers que van morir, aquí o en els altres bàndols, tant se val. Jo vaig ser un heroi, però en realitat, tot el que vaig tenir és sort. Sort de ser viu encara ara.

Estic segur que Matthew tenia moltes més coses a dir, però no va poder. La veu se li va tallar i se´n va anar dins, a la cuina. L´Anne va aixecar les celles en senyal de paciència i ens va servir una altra cervesa.
Aquell va ser el primer dia que Matthew va explicar la seva història. Però no va ser l´últim. A partir d´aquella tarda que vam insultar Vargas Llosa, el vell amo de The Town ens va agafar confiança, i sovint ens explicava històries de la guerra, on intentava rebaixar el seu paper d´heroi i on acabava plorant per les víctimes del conflicte. Tot i les seves paraules… ¡quantes nits, a casa, haviem parlat tu i jo d´en Matthew com “El nostre heroi”! N´estavem orgullosos, de tenir un heroi a la família del nostre exili londinenc.
La tarda que l´Anne ens va explicar l´altra història no recordo que insultéssim ningú pel carrer. Era una tarda plujosa, com gairebé sempre, i en arribar a The Town en Matthew va començar amb una altra de les seves històries de guerra, que tu i jo ja esperàvem amb il.lusió. No recordo per quin motiu exactament en Matthew va haver d´interrompre la seva narració, per absentar-se uns minuts. I aleshores es va acostar l´Anne:

-Feia dies que volia parlar-vos. No sé si faig bé en dir-vos´ho, però em sap greu que us empasseu totes les històries que us explica el meu marit -va dir.
-¿Què vol dir? -vas dir tu, amb el desencís pintat als ulls.
-En Matthew no va ser mai a la guerra. I encara menys podia ser pilot de la RAF. ¿Com voleu que amb aquests ulls de miop pilotés un avió?
-Es clar…
-Totes aquestes històries, doncs…
-Se les inventa, és clar que se les inventa. ¿Com podeu ser tan ingenus, jovenets?
-Oh… Ens agradava veure el senyor Matthew com un heroi -vas dir tu.
-Jo no he dit que no fos un heroi -va dir l´Anne- Sí que va ser un heroi, a la seva manera.
-¿?
-Veureu… Quan va començar la guerra, en Matthew va ser dels primers en presentar-se a l´allistament. El van refusar, és clar, per la vista. No servia per a la guerra. Però al cap d´uns mesos li van trobar un lloc. En Matthew era actor, i li van demanar que fes de pallasso pels nens dels refugis, nens que s´havien quedat sense família, nens que havien evacuat de les nostres ciutats per salvar-los dels bombardejos. I en Matthew va fer de pallasso durant gairebé tota la guerra. I us asseguro que fer riure un nen en aquelles condicions no devia ser fàcil. ¿No us sembla que té dret a considerar-se un heroi?
-¡Oh, és clar que sí! -vam dir els dos a una.
-¿I perquè el senyor Matthew no explica aquesta història directament, i s´inventa totes les altres? -vaig preguntar jo.
-Bé, això… Ja us he dit que en Matthew era actor. I encara ho és. Sou el seu públic.

¿Recordes Patrícia que a The Town hi havia una màquina d´aquelles on la gent pot comprar una cançó? En aquell mateix moment algú havia posat “Strawberry fields” i just aleshores els Beatles deien allò de “Nothing is real”… Ens vam mirar, vam mirar l´Anne que ens mirava, vam mirar el Matthew que tornava i ens buscava, els nostres ulls brillaven, vaig apartar uns cabells mullats que et queien sobre el front i et vaig besar, lentament, un cop més, als llavis.

26 de maig de 1998