Ophelia era Elizabeth

John Everett Millais, 1851
Per pintar aquest quadre, Millais va obligar a la model a ficar-se dins d´una banyera plena d´aigua, vestida d´època. Era hivern, i la model va acabar terriblement refredada. Fins i tot els resultats més purs, com aquest quadre, tenen al darrera moments banals.
La model, per cert, és deia Elizabeth Siddal i, per motius que no venen al cas, m´ha estat perseguint durant tota la meva vida. Era la dona de Dante Gabriel Rossetti, pintor i poeta anglès, que va viure amb ella uns anys d´apassionat amor i de freqüents disputes amb segures reconciliacions. Elizabeth era una dona malaltissa i mig tocada del bolet, però molt bella, i, pel que sembla, amb uns llargs cabells vermells que impressionaven només de veure´ls. Es va convertir en musa no només de Rossetti, sinó també d´altres pintors de la època, com Millais, i és ella qui apareix en molts dels quadres de l´anomenat periode prerrafaelita, que és una cosa així com el romanticisme anglès.
Elizabeth va morir als 32 anys, víctima, sembla, d´una sobredosi d´opi, que utilitzava per suportar la seva incurable tuberculosi.
Rossetti es va sentir ferit de mort i va dipositar en la caixa on va enterrar la seva dona el manuscrit dels seus darrers poemes, poemes d´amor dedicats a Elizabeth i que havien de quedar inèdits per sempre. Que bonic i que romàntic, oi?
Doncs no. Al 1869, set anys després de la mort d´Elizabeth, un editor va convèncer a Rossetti que publicar aquells poemes era una garantia d´èxit. I el va convèncer, i Rossetti, oblidant les seves promeses de dolor incurable de 1862, va exhumar el cadàver d´Elizabeth per recuperar el manuscrit. Aquí, per cert, neix una de les llegendes romantiques de l´època: en obrir la caixa, els presents van descobrir aterrats que els cabells vermells d´Elizabeth havien continuar creixent i que omplien pràcticament el taüt. És una llegenda, eh.
I els poemes de Rossetti? Doncs es van publicar i, tot i la morbosa història que els acompanyaven, van ser un fracàs absolut. S´ho mereixia, oi?