La increïble història del doctor Lanzarote

He callat durant molts anys, però ja no aguanto més: he d´explicar la increïble història que em tocar viure de primera mà, quan jo no era més que un vailet, i que va tenir per protagonista el doctor Lanzarote. El doctor Lanzarote, i la casualitat és ben curiosa, era canari. Però no de Lanzarote, sinó de Hierro, la qual cosa donava peu a que els meus germans i jo fessim contínues bromes a costa seva, parlant d´ell com "El Hombre de Hierro".
Pobre doctor Lanzarote! No en tenia res, d´home de ferro. Passava llargament de la seixentena, era petit, escanyolit, amb aspecte malatís, com si tota la seva ciència no li servís per guarir-se a sí mateix. Ocupava el cinquè primera, on hi tenia la vivenda i la consulta. En realitat, de clients en tenia ben pocs; apart dels veïns, que el visitaven més per fer-li companyia que per patir alguna malaltia, el doctor Lanzarote gairebé no rebia mai ningú. El pobre home patia pel seu fracàs i sovint se´l podia trobar per l´escala, assegut en algun esglaó, plorant llàgrimes amargues, buscant el consol d´algun veí compassiu.
Veure un home plorant és una cosa molt trista. Recordo una vegada, durant unes vacances a Tunísia, que vaig veure com un botiguer plorava desconsoladament perquè uns malfactors acabaven de prendre-li no sé quina mercaderia. Jo i els meus germans, i els altres turistes que passejavem per aquell mercat ens vam atançar per intentar que el pobre home deixés de plorar. Ho vam intentar tot, però el botiguer només va aturar les llàgrimes i va treure el somriure quan una noia de les del grup, una alemanya que es deia Heike, va preguntar-li pel preu d´una catifa.
Ah, la Heike! Com la recordo! La veritat és que ens vam mig embolicar, durant aquell viatge a Tunísia. Només van ser vuit dies, i després no l´he tornat a veure mai més, perquè ella viu a Frankfurt. Però sempre que miro les fotografies d´aquell viatge rememoro les nits passades amb aquella alemanya tant estranya. ¡Tenia unes coses, la Heike! Un dia em va explicar que la seva mare havia matat el seu pare, i que per això estava tancada en una presó al seu país. Jo no m´ho vaig creure, però aquella tarda, a l´hotel, vam passar una estona escribint postals pels coneguts. I vaig poder veure com la postal que Heike escribia a la seva mare anava adreçada a la Presó Federal de Wiesbaden.
Es curiós, perquè la Heike no és l´única persona que he conegut durant la meva vida que tenia algú a la presó. Durant dos anys vaig estudiar anglès a l´Institut Americà, on vaig tenir un professor, el Kenneth, amb qui vaig fer una bona amistat. Doncs resulta que un germà del Kenneth és l´alcaide de la presó de Sant Quintí, a l´estat de Califòrnia.
Com m´agradaria anar a Califòrnia! No em puc queixar, perquè he voltat força. Però als Estats Units encara no he anat mai. Tinc un amic que hi va anar, a la part de Nova York i Boston. Li va agradar molt, però em va prevenir: en quinze dies l´havien robat dues vegades. A mi, en canvi, mai no m´han robat res, tot i que he estat en llocs força perillosos, com un mercat de Tunísia on vaig veure com un lladre li robava una catifa a una turista alemanya. Sempre que em ve al cap aquesta anècdota recordo que, mentre presenciava el robatori, pensava: "Mira tu, com són els magrebins". Reconec que és un comentari racista, però el més curiós del cas és que el lladre no era pas magrebí. No!
A l´endemà el recepcionista de l´hotel em va explicar que l´autor del robatori de la catifa, a qui havien detingut gràcies la col.laboració d´un comerciant, era un occidental. Em va ensenyar un diari local en francès, que encara guardo com a souvenir, i que publicava la crònica del robatori i de la detenció del culpable: un anglès que es deia Kenneth, i que es veu que havia fugit mesos abans de la presó de Sant Quintí, a Califòrnia.
A Califònia hi vaig estar fa dos estius.Quina meravella! La veritat és que del meu bon record d´aquell viatge en té molta culpa la meva parella d´aleshores, una noia alemanya, la Heike, que havia conegut uns anys abans en unes altres vacances que vaig passar a Lanzarote. La Heike i jo ens vam mig embolicar, però afortunadament per mi després d´aquell viatge a Tunísia no la vaig veure més: mesos després de tornar a Wiesbaden, es veu que ella i la seva mare s´havien compinxat per matar el seu pare, un venedor de catifes de Frankfurt que havia estat a la presó per estafar un comerciant. Tot això ho vaig saber per una postal que em van enviar els meus germans des de Tunísia, mentre jo viatjava cap a Lanzarote, on m´esperava el doctor Hierro amb qui havia planejat passar uns dies de vacances.