martedì, luglio 05, 2005

Tom Principato

Jo de blues no en sé res. I tampoc m´agrada gaire: si és blues autèntic, la veritat és que em sembla molt avorrit. Si no és autèntic, ja em diràs perquè perdre-hi el temps. Però em venia de gust sortir, i quan el Quim em va trucar per convidar-me al concert que feien aquella nit al Wild Boar, vaig dir que sí.

-I qui toca? -vaig preguntar-li quan ens vam trobar dues hores després.
-El Tom Principato -va dir-me ell.
-I qui és aquest?
-Un bluesman. Molt bo. No és una primera figura, però és bo. I presenta la seva nova banda.

Molt bé, doncs. I sí, el Principato semblava bo. No feia blues d´aquell que fa dormir a la tercera cançó, sinó més aviat rock, però ja m´estava bé i no vaig protestar, al contrari. A mi, als concerts, em passa que de tant en tant em distrec i em quedo hipnotitzat veient els músics, però no n´estic segur de sí també els escolto. Amb el Tom Principato i la seva nova banda em va passar això mateix. En la nova banda no m´hi vaig fixar massa, perquè de fet no coneixia l´antiga i perquè tampoc sóc tan esnob com per estudiar els músics per després fer sentències del tipus el guitarrista puntejava massa ràpid les semifuses, si és que una bajanada així és possible de fer. Però en el Tom Principato sí m´hi vaig fixar. El Principato era nord-americà i aviat vaig imaginar-me la seva possible història. Potser va neixer a Vaccaville, o a Des Moines, o a Tupelo. A Vaccaville, decididament, vaig pensar. Què devia fer a l´escola, aquest tipus, quan era petit? A l´institut segur que es va enamorar de la cap de cheerleaders -he vist moltes pel.lícules- que es deia Elaine… No, Elaine no. Es deia… Allison… Sue Sheridan! La cap de cheerleaders es deia Sue Sheridan, i el Tom Principato estava boig per ella. Però la Sue Sheridan li va donar carbasses, perquè s´estimava el Bill Douglas, el millor esportista de l´escola. I al Tom Principato, que era molt tímid, i per això encara s´amaga darrera aquestes ulleres de sol, se li va trencar el cor i es va refugiar en la seva guitarra. I fins ara.

-Molt bo, oi? -va dir-me el Quim quan el bateria de la nova banda del Principato va acabar un espectacular solo.
-Sí, sí -vaig dir jo, tornat de cop a l´actualitat del concert.
-Thank you, Barcelona -va dir Tom Principato apropant-se al micro- The next song: Colfax Station.

Em va fer gràcia el títol de la cançó, per motius que no venen al cas, i aquesta vegada sí que vaig parar atenció a la música. Colfax Station era una autèntica barreja de rock i blues, amb moments que haurien firmat l´Elvis o el Chuck Berry, i amb altres on tota la bogeria s´aturava bruscament i la guitarra de Tom Principato s´embolicava en llarguíssims parlaments solitaris. I aleshores va passar allò. Crec que el Quim em va avisar just en el moment en que jo me´n acabava d´adonar.
A veure: durant tot el concert, la llum d´un focus il.luminava el Tom Principato i projectava la seva ombra a la paret de darrera, dins d´un cercle perfecte. Feia gràcia, perquè podies seguir els moviments del guitarrista en directe, o a través de l´ombra.

-Has vist? ¡El cantant i la seva ombra no fan els mateixos moviments! -em va dir el Quim, excitat.

Era veritat, ja he dit que me´n acaba de donar. Però sóc una persona molt pràctica, i el primer que se´m va ocórrer abans d´excitar-me com el Quim va ser mirar la taula dels controls de so i llum, que teniem pràcticament al costat (jo no sóc d´aquells ximples que als concerts es posen a les primeres files i al primer rot del cantant aixequen els braços i entren en extasi; jo miro els concerts a distància).

-Com ho deuen fer? -vaig dir, mirant els tios del control.

Però no, ells no feien res. Es més, era clar que també s´havien adonat de la independència amb que es movia l´ombra del Tom Principato i semblaven buscar una explicació modificant la direcció de la llum d´un costat a l´altre. I res: l´ombra continuava fent la seva.
Al cap de pocs minuts -Colfax Station era una cançó molt llarga- gairebé tothom, és a dir, les cinquanta persones que van assistir al concert, eren conscients d´aquell fenomen insòlit. Alguns semblaven tan desconcertats com jo o els tècnics de so, i altres, com el Quim, semblaven gaudir amb la guerra de Tom Principato i la seva ombra, i animaven l´un o l´altre depenent de l´ocasió.

-Hòstia! -cridava el Quim, al.lucinat.

Finalment, el Tom Principato també se´n va adonar; crec que li va fer veure el bateria. Al començament no semblava espantat: va girar-se d´esquenes al públic per controlar la seva ombra i va entrar en un autèntic diàleg de solos i puntejats amb ella. He de dir que, de so, només sentiem el del Principato; a l´ombra només la veiem, però és que hi posava tanta passió que gairebé també la podiem sentir. Colfax Station, dies després vaig comprar-me el disc i ara me la sé de memòria, acaba amb un electritzant solo de guitarra que Tom Principato fa de meravella. Aquell nit, però, el Tom no va acabar-lo: a mig punteig, i davant de l´evident vituosisme de la seva ombra, que potser es va veia incapaç de superar, en Tom Principato va deixar la guitarra i va marxar de l´escenari, sense dir ni ase ni bèstia. L´ombra va acabar el seu solo -jo mai havia vist un solo tan perfecte- i també va desaparèixer.
Així es va acabar al concert. Els diaris no en van dir res, d´aquell fenòmen increïble. Si la història de l´ombra de Tom Principato va arribar a oïdes d´algun periodista, el més segur es que devia rebutjar-la: ja se sap, una altra llegenda urbana, i aquesta encara més impossible de creure que les de la nena, el gosset i la melmelada, o la de la autostopista rossa que desapareix misteriosament en la corba on va morir en accident vint anys enrera.
Però el cas és que Tom Principato no ha tornat a pujar en un escenari. M´ho va confirmar l´altre dia la seva pàgina web oficial, que no n´explica els motius. Només diu que el Tom va deixar la música, i que ara viu retirat en algun lloc dels Estats Units. On? No se sap, diu la web. Jo sí que ho sé: el Tom Principato va tornar a Vaccaville, segur. Segur que va anar a veure a la Sue Sheridan, que després de la high school es va quedar al poble sense casar-se, i aquesta vegada li va dir que sí. Es possible que l´estiu que ve el Tom i la Sue ja tinguin descendència.

26-2-99

4 Comments:

Blogger sp_spp said...

M'encanta els noms que utilitzes, em fan molta gràcia: John Principato, de Vaccaville... la Sue Sheridan que estava boja pel Big Douglas...
Veig que t'agraden les pelis com més tòpiques millors, són bon material per escriure, no? jeje! l'altra vegada va ser de xinos, i ara de instituts nord-amercians.

Ah! se m'oblidava el més important:
OK

1:26 PM  
Blogger Jordi said...

T´he de dir que el Tom Principato existeix de veritat, és un bluesman i jo el vaig veure tocar al Bikini el 1999. Jo no el coneixia de res, m´hi va portar el meu amic Quim, exactament com explico al començament del conte. També existeix Vaccaville, és un poble entre Nevada i California, no recordo exactament en quin estat, i jo hi vaig passat absurdament una nit i em va fer gràcia el nom. La resta, la Sue Sheridan i les cheerleaders, les vaig conèixer en una vida anterior en que jo era el millor atleta del High School de Vaccaville.

5:07 PM  
Blogger Jordi said...

http://www.tomprincipato.com/

5:13 PM  
Blogger sp_spp said...

no m'ho crec... òstia, jo que em pensava que tot era invenció teva!! crec que hem crec més això de la teva vida anterior que la resta...

2:47 PM  

Posta un commento

<< Home